Fronteres ESP-FRA-MEX-USA-CAN

Estem passant uns dies a la Cerdanya, prop de Puigcerdà, vila fronterera. A les fronteres, com a les sortides dels aeroports, s'intenten   promocionar les empreses que volen ser un referent del pais. De l'aeroport del Prat a Barcelona, hi veuràs anuncis de benvinguda signats per Seat, El Corte Inglés i altres empreses que es senten referents locals. A Bourg-Madame, a 1km de Puigcerdà, però de l'altre cantó de la frontera hi ha un Carrefour. És de les primeres coses que trobes. Una de les empreses franceses més exteses a Espanya. Del cantó espanyol, en canvi, no hi ha massa res apart d'uns negocis llòbrecs que venen nans de jardí i fonts de ciment, tot molt kitsch. Aquestes tendes, junt amb uns pocs bars amb cartells de paella i sangria, estan tan buits que es diria que són tapaderes de contrabandistes més que botiguers amb ànim de lucre. Bé, també hi ha una gasolinera de Repsol, que és cert, és una de les empreses més internacionals que hi ha a Espanya.

Fa gairebé un any, vem anar a viure prop de la frontera entre Mèxic i Estats Units. Agafavem un bus d'Ensenada a Tijuana, creuàvem la frontera a peu, i a San Ysidro, ja del cantó nordamericà, pujàvem al tranvia que ens duia a downtown San Diego. A San Ysidro, venint de Mèxic, el primer que hi trobaves era un McDonald's. No hi ha res més americà que menjar una hamburguesa amb Coca-Cola a un McDonald's. Els empleats eren naturalment d'orígen mexicà bilingües.
L'últim cop que vem creuar aquella frontera, al desembre 2009, per tornar a Barcelona per Nadal, vem fer una pausa en aquell McDonald's. L'Emma estava esgotada degut a l'estat avançat de l'embaràs (l'Olivia va néixer dos mesos i mig després). Vem muntar un campament base amb tota la pila de maletes que duiem i l'Emma es va quedar patrullant amb un got de Coca-Cola light de més d'un litre (el tamany standard americà) mentre jo anava a fer gestions per la frontera. Primer, la transacció primordial, canviar diners. El fet de que ja era tard (les deu tocades) i la nostra pobra previsió van fer que ens trobéssim en un paratge desolat i sense dòlars. A Estats Units, a partir de les 20h, les ciutats estant desertes i comences a veure ombres perilloses per tot arreu. Les oficines de canvi de la frontera estaven tancades i vaig haver de caminar uns dos quilòmetres per una carretera fosca vorejada per grans comerços tancats fins a una oficina de canvi oberta.
Al desembre passat, l'euro estava molt fort, gairebé a 1,5 USD/EUR i em va sorprendre la quantitat de dòlars que em donàven pels meus pocs euros. Ara sé que hauria d'haver canviat més euros veient l'evolució del canvi (actualment a uns 1,25 USD/EUR) i sabent que aviat ens farant falta dòlars (americans i canadencs).
De tornada al McDonald's de San Ysidro, i mentre tranquil·litzava a l'Emma preocupada de la meva llarga absència, vem fer coneixença d'un tipus peculiar. Passava el dia a la frontera, era americà (afro-americà tal com el definiríem emprant les noves tendències) i només parlava anglès. Cada matí arribava del centre de San Diego i tornava a la nit, amb l'últim tramvia que surtia de San Ysidro. La seva oficina de treball era el McDonald's. Tenia dos fonts d'ingressos. La primera era demanar els canvis dels viatgers. Naturalment, preferia les monedes americanes i quan algú li donava moneda mexicana feia mala cara i demanava dòlars. Literalment, em vaig treure un gran pes de sobre al buidar les nostres butxaques de 'pesos' mexicans. El seu segon negoci, i sens dubte més lucratiu que el de les almoines, era el de revendre els tickets de tramvia parcialment usats. Un bitllet senzill de tramvia costava 2,5 USD però era molt més avantatjós comprar-ne un de 5 USD que et permetia viatjar en transport públic de San Diego tot el dia. Hi havia molts viatgers que donaven el seu bitllet a la frontera i s'establia un negoci de revenda d'aquells bitllets que seguien sent vàlids fins al final del dia.
Aviat tornarem a Amèrica, com l'any passat, prop de la frontera dels Estats Units però aquest cop, pel nord, a Canadà.
Suposo que la frontera entre l'estat de Québec i la de l'estat de Nova York no serà ni tan perillosa, ni tan caòtica com la mexicana.
Això em reconforta. El que no em tranquil·litza és veure que el canvi Euro-Dòlar no juga aquest cop al nostre favor. Ho hem de solucionar aconseguint ingressar dòlars i estalviant els nostres euros.