La nostra gata Boleta té puces i vem anar al veterinari aprop de casa veure quines possibilitats hi havia per a acabar amb el problema.
Ja fa uns mesos, vem portar-li la Maduixa que estava malalta i ja ens vem gastar una petita fortuna per curar-la.
El tema és que mentre el recepcionista de la clínica veterinària ens atenia, va entrar un repartidor d’un fast-food local de pollastre fregit.
Ja es feia desagradable pensar que aquell home tan gras s’havia de menjar un animal mort i greixós darrera del mostrador de la recepció. També vaig pensar que a Espanya, ningú sopa ni a les set de la tarda, ni a la feina, i menys menjar que s’ha fet portar del fast-food de la cantonada. Però dins del contexte nordamericà s’explica fàcilment. Però el que més em va xocar va ser pensar la desigualtat que hi ha al món animal sobre condicions de vida, comparant per exemple els animalets ingressats a la clínica i la vida d’aquell desafortunat pollastre.

El títol  del post ha sigut inspirat en el títol del llibre de Gerald Durrell, “La meva familia i altres animals” i s’ha d’interpretar amb la mateixa sorna.