Sempre vaig a destemps, sobretot a l’hora de llegir el diari. La gran quantitat d’informació (i amb més raó el cap de setmana, amb tant de dominical i suplements) fa que em faltin hores al dia per llegir-m’ho en la data que toca. Però l’informació rellevant és la que no perd vigència ni una setmana després.

A mi el temps sempre m’ha estressat, o millor dit, el pas del temps. Sempre he tingut el neguit per pensar que aprofito el temps. Una lluita tan inútil com frustrant. En les converses amb amics o familiars ja parlem de fets passats fa deu o vint anys enrere.

Avui llegeixo al diari un article sobre una concentració de cotxes d’època on surt un 127 (per mi encara és un cotxe vell, no antic). Això em fa pensar de no malvendre el meu Z3, esperar uns anyets i vendre’l com un ‘vintage classic’. Com passa el temps…

Demà ja farà 6 anys del fatídic 11-S de NYC, m’han recordat al diari, de la mateixa manera que un article sobre la compra per part de l?ajuntament del cine Club Pedro IV m’ha fet pensar en la quantitat de cines de Barcelona que ja no coneixeran els meus fills: us en recordeu del Vergara? Al carrer d’on pren el nom. I del Fémina? No era aquell de Passeig de Gràcia que es va cremar o que van cremar vist el que val el metre quadrat en aquella zona). I l’ABC de Balmes? Ara ja costa trobar un cine més amunt de la Plaça Molina. I el Publi 1 i 2? No eren aquells a tocar de la plaça Gal·la Placídia en que una sala tenia una columna al bell mig? Hi vaig anar amb la classe (s’hi va sumar la profe de castellà, o potser o va organitzar ella?) a veure ‘El club de los poetas muertos’. El dia següent, a classe, uns quants vem pujar a les taules, emulant els protagonistes de la pel·lícula, però, la professora, amb encert, es va titllar de ‘copions’ i va subratllar la poca originalitat i rebel·lia que tenia el nostre gest.

Ai, el pas del temps,…