Renau Gibernalt va ser el millor boletaire de la dècada dels 50. El millor per diversos motius: va guanyar els primers premis per haver trobat els moixernons més grans, la major quantitat de fredolics, els camarlencs més inaccessibles, els ceps més saborosos i els rovellons de formes més originals.

Totes les seves proeses boletaires li van donar el nom de “El gran boletaire”, era conegut en totes les trobades boletaires i fill predilecte del seu poble natal ceretà.

Tenia una intuïció especial per detectar la presència dels bolets, els sentia ‘com una presència, com qui sent que algú t’està mirant a la teva esquena’ deia ell, encara que els estudis de la Universitat de l’Urgell destacaven la seva capacitat olfactiva i la seva vista digna d’una àguila.

Dormia poques hores, s’aixecava encara de nit i a trenc d’alba ja es trobava caminant entre la pinassa a pocs quilòmetres del seu poble. Només llavors podia parlar amb els esperits del bosc, segons ell. Al cap de una hora, ja se’l veia tornant al poble amb el cabàs ple de tot tipus de bolets. Se’ls coneixia tots i inclús identificava subclasses que no hi eren ni als llibres.

De tants que en trobava, no sabia què fer-ne. Ell no en menjava i per necessitat, encara que amb neguit, els venia a la plaça, sobretot als turistes de ciutat, el cap de setmana.

Amb els anys, cada cop marxava més lluny a buscar-ne, alguns cops no tornava a casa en dos o tres dies, per desesperació de la seva muller. En tornar, semblava canviat, estrany, com si tornés de un llarg viatge. Estava callat durant el dia i parlava amb els pocs bolets que recollia. Cada cop era més esquerp amb els afeccionats a la micologia que venien a consultar-lo.

El dia que va marxar per no tornar, al casinet del poble, els assidus discutien mentre jugaven a les cartes i bevien anís que ja havia perdut les seves capacitats, que ja no s’hi veia i que el bosc l’havia acabat de fer perdre el seny.