No, no era jo qui acusava i encara menys qui era acusat. Érem públic.
Vivint davant de la nova Ciutat de la Justícia i sent el meu germà Daniel advocat, creiem que la millor manera de conèixer els nous edificis, el sistema judiciari i viure de primera mà un judici era assistir a una vista com a públic.
El Daniel era l'advocat defensor d'una bodega -empresa fabricant de caves-, acusada de tenir un deute de 2 milions d'Euros amb l'empresa suministradora de les ampolles. Encara que la bodega ja havia anat eixugant el deute parcialment (1 milió d'euros), la defensa de la bodega era força difícil de dur a terme. La posició forta la tenia l'acusació. Era Goliat contra David. La cristallera forma part d'una multinacional americana amb oficina central europea a Suïssa i la bodega és una de les mil bodegues familiars de cava de Sant Sadurní d'Anoia.
Va haver-hi un testimoni (el cap de vendes de la cristallera), l'exposició de les conclusions per part dels advocats de cada banda i amb un "visto para sentencia" es va aixecar la sessió. Total, una hora potser.
Jo m'imaginava una gran sala on anaven desfilant els judicis, però no són així. Són sales petites d'uns 30 m2 amb una taula en forma de U amb el judge al centre i els advocats i procuradors a les ales. Els testimonis, de peu, davant d'ells i el públic (una dotzena de cadires) darrera dels testimonis.
Daniel i el seu client
La toga, obligatòria indumentària
Sala de togues (el col·legi d'advocats cedeix les togues)
espero a ton germà li anes bé el judici, tot i que pintava dificil, certament.
la ciutat de la justicia es obra de l’arquitecte britànic david chipperfield. una anecdota curiosa és que el projecte inicial de la ciutat de la justicia eren un volums cùbics transparents, por aquello de que era una meràfora de la tranaprencia de la justicia -si de vegades els arquitectes hem de justificar perque fem lo que fem amb pamplines retòriques tant imbècils com aquesta… però n’hi ha de molt pitjors , t’ho asseguro… jo intento no caure en el cliché de donar explicacions retoriques, “metaforiques”, “al·legòriques” o palles mentals variades per explicar el que faig o deixo de fer… l’arquitectura si s’enten com a art -primer és tecnica i funció cosa que la diferencia de les arts per convertir-ho en lo que diem disseny (que no te res a veure a aquella vomitera de cadires i barres de bar extranyes i absurdes de finals dels ’80 i principis del ’90) …
la questió es que la construcció final per decissions projectuals, tecniques i/o requeriments del client (que ni que sigui el ministeri de justicia suposo deu ser torracollons con tot client), com hauràs pogut veure amb els teus ulls, poc té a veure amb “la transparencia de la justicia” i més aviat els volums recorden a unes abstractes gabies… un altre metàfora de la justicia?
ens veiem la setmana que ve
petons als 3
jp
m’he deixat una frase a mitjes… l’arquitectura si s’enten com a art -que es molt dir per a qualsevol activitat, des de el meu parer- no necessita de tanta retòrica, metàfora, al·legoria com no ho necessita una pintura o una escultura per a ser considerades obres d’art (que tampoc tota pintura o escultura ho és necessariament) … lo del “missatge” o haver d’explicar el “missatge” d’una construcció per donar-li sentit artístic és com si un acudit necessita ser explicar per ser gracios … o el receptor és curt o és que l’acudit no ha complert sa missió de ser gracios..
Si, estic d’acord és com l’etiqueta d’un vi barat, on s’esforcen a destacar el bouquet afruitat.
Això em recorda un vi austrialà que vaig veure/beure a Suècia que deia “goes well with pasta and pizza!!”
El projecte d’edificis transparents de la Justicia es va quedar al tinter, si.