No, no era jo qui acusava i encara menys qui era acusat. Érem públic.
Vivint davant de la nova Ciutat de la Justícia i sent el meu germà Daniel advocat, creiem que la millor manera de conèixer els nous edificis, el sistema judiciari i viure de primera mà un judici era assistir a una vista com a públic.
El Daniel era l'advocat defensor d'una bodega -empresa fabricant de caves-, acusada de tenir un deute de 2 milions d'Euros amb l'empresa suministradora de les ampolles. Encara que la bodega ja havia anat eixugant el deute parcialment (1 milió d'euros), la defensa de la bodega era força difícil de dur a terme. La posició forta la tenia l'acusació. Era Goliat contra David. La cristallera forma part d'una multinacional americana amb oficina central europea a Suïssa i la bodega és una de les mil bodegues familiars de cava de Sant Sadurní d'Anoia.
Va haver-hi un testimoni (el cap de vendes de la cristallera), l'exposició de les conclusions per part dels advocats de cada banda i amb un "visto para sentencia" es va aixecar la sessió. Total, una hora potser.
Jo m'imaginava una gran sala on anaven desfilant els judicis, però no són així. Són sales petites d'uns 30 m2 amb una taula en forma de U amb el judge al centre i els advocats i procuradors a les ales. Els testimonis, de peu, davant d'ells i el públic (una dotzena de cadires) darrera dels testimonis.
Daniel i el seu client
La toga, obligatòria indumentària
Sala de togues (el col·legi d'advocats cedeix les togues)
Hace poco leí un clásico de los libros juveniles: "
Estas dos novelas derrochan imaginación. No otras obras de estos autores.
Fotos 