Una de les primeres prioritats per a nosaltres, com a nous immigrants a Canadà és tenir accés a internet. Els primers dies anavem a l’universitat a connectar-nos a la xarxa. Ara tenim Wi-fi dels veïns però necessitem connexió mòbil.
La solució que hem adoptat és comprar mòbils amb connexió a internet.
Amb un mòbil Android, pots conectar el telèfon per cable USB a l’ordinador i fer servir el mòbil com a modem. Així pots navegar per internet amb senyal 3G sense pagar per un aparell o quota extra.
A Canadà, les companyíes oferixen una quota de 6Gb de dades per a mòbil per a 30 CAD (uns 23 Euros), el que està molt bé, considerant que 6Gb és moltíssim per navegar una persona. A Espanya, Vodafone venia 5Gb com a “Tarifa Plana” amb els seus routers 3G (que van molt bé per cert).
Per les tarifes de veu (ús com a telèfon), a Canadà ténen un sistema únic al món: cobren per trucar i també per rebre trucades !! És a dir, paga qui truca i qui respon. Quin negoci. Les trucades són cares (uns 0,3 €/min) i això si són locals (dins de la regió de Montréal), sinó els preus encara es disparen més. El millor és fer servir targes telefòniques per a trucades a altres províncies o països. En aquest cas és baratíssim (5 € pot durar 200 minuts a fixes de tot el món). Una altra possibilitat és, naturalment, fer trucades per Skype o Google Voice (que està inclòs en un telèfon Android).
Entre iPhone i Android, prefereixo Android. Android és un sistema més obert i que no està a mercè dels capricis del Sr Jobs. El nombre d’Apps (Apple en té encara el doble que Android) és irrelevant. Les Apps més comunes estan en els dos sistemes i a més, Android està creixent de manera més accelerada que la prevista. Android està optimitzat pels serveis de Google (que faig servir molt, des de Gmail fins a Google Maps o Calendar).
En quan a hardware, el nou Samsung Galaxy S (el que ens hem comprat) està a l’alçada de l’últim model de Apple, l’iPhone 4. La qualitat de la pantalla és impressionant (resolució, nitidesa,…) i la bateria diuen que dura molt més que la de l’iPhone. La noia de Bell (“La vie est Bell” diu l’anunci) ens donarà bateries noves abans de que caduqui la garantia d’un any.
Amb el Samsung Galaxy hi hores de diversió assegurada. Et facilita la vida si vols bloguejar.També té GPS, molt útil en una gran ciutat desconeguda i enorme.
De moment, per a facilitar l'aterratge al país, estem en un pis de lloguer dels germans d'una amiga quebequesa que vam conèixer a Barcelona. Ja tenim però emparaulat un pis per entrar el primer de Setembre.
A Montreál, els pisos no es descriuen pels metres quadrats que tenen sinó pels nombre d'habitacions. Per exemple, un 3 1/2 (tres i mig) és un pis d'un sol dormitori (1 dormitori, 1 cuina, 1 saló i 1 bany que compta com mitja habitació) . Un 4 1/2 són 2 dormitoris, etc. Amb aquest sistema, no pots saber si un pis és gran o no. Vem veure un pis de 4 1/2 que era un 'zulo' (comptaven un passadís-armari com a una habitació!). En canvi, anirem a un 3 1/2 que té un sòtan molt ampli i deu tenir uns 80 o 90 m2.
Els preus dels lloguers són baixos (potser la meitat que a Barcelona). Molts estan escalfats que vol dir que inclouen aigua calenta i calefacció ja que molts cops (com a Suècia), la calefacció està centralitzada per a tot l'edifici. Si no, has de comptar uns 50 euros per mes per escalfar un pis (600 €/ any a pagar a quotes de 50€/mes) que no és gens car si penses que a fora fa -30ºC.
L'aigua és gratuïta. No hi ha comptadors d'aigua. Considerant el preu de l'aigua a Barcelona, s'entén que Agbar pugui pagar la Torre Agbar. I Gas Natural el seu edifici del Port Olímpic.
El carrer Muir, on vivim ara
Acollits pels nostres veïns i arrendadors.
El pis on viurem a partir de Setembre. Amb jardí privat!
Un pis complet, a vora del metro i del riu. I té plaça (exterior) de garatge, i sòtan ampli!
L'arribada va ser estressant. Amb una nena de cinc mesos, dues gates i totes les maletes d'una mudança no és fàcil moure's.
El control de seguretat a l'aeroport del Prat va ser caòtica. Primer, has de passar tu per l'arc de seguretat. després has de treure el bebè del cotxet i passar amb ell per l'arc. Però amb el nen en braços, has de desmuntar el cotxet i passar-lo pels raigs-X. A tot això, has d'afegir que t'has de descalçar. Si tens ordinadors (en teníem dos), els has de passar pels raigs-X en una safata separada, igual que els mòbils i monedes. Però això no és tot: les gates!! Les gates ja estaven histèriques pels nervis del viatge i per estar tancades en gàbies. Per passar la seguretat, has de treure les gates de la gàbia i passar amb les gates als braços per l'arc de seguretat i la gàbia pels raigs-X. La hòstia. Al final, amb tot el caos que vem crear amb el cotxet, la nena i les gates, una gata (la Boleta) va passar pels raigs-X dins de la seva caixa !! El tipus de seguretat ens va dir (per tranquil·litzar-nos) que passar 40 cops per la màquina equival als efectes d'una radiografia de raigs-X. Pobra Boleta. El que controlava es fotre un ensurt quan va veure a la seva pantalla un sac d'ossos en forma de gat dins de la màquina. Per acabar-ho d'adobar, a l'avió, ens van donar un seients al passadís d'emergència, on no es poden tenir ni bebès ni coses als peus. I no era educat demanar-li a un altre passatger de tenir dues gates histèriques als peus. A més el xaval del seient de darrera era al·lèrgic als gats. Finalment vem canviar seient amb unes noies simpàtiques. Les gates encara que estaven una mica sedades (amb mitja pastilleta que vem comprar a un veterinari) estaven miolant una bona estona i inclús van tenir alguna incontinència gàstrica (no entraré en detalls) que feia vergonya aliena (o pròpia).
Sort que era un vol directe. Però de 8 hores!
A l'arribada a Montréal, duanes i immigració amb equivocacions burocràtiques incloses. Després els papers per l'importació de gates i finalment (després d'unes dues hores de tràmits) agafem un taxi que permetia portar animals.
Canadà a la vista ! L'Atlàntic i Europa queden enrere!
Omplint els papers d'immigració a l'avió.
L'Olivia petita, sempre contenta.
Últimament he perdut la bona costum de bloguejar (bloquejar sembla que és la paraula correcta en català, però no m'agrada) de manera quotidiana. El mesos de juny i juliol vem fer memorables escapades a La Rioja, País Basc i Navarra, i estades a Penyíscola i la Cerdanya. Moments gratificants amb la família que l'Emma ha seguit de manera regular al seu blog. La petita Olivia i l'Emma han inclús viatjat a Luleå i Estocolm a conèixer àvies, ties-àvies, tieta i cosinets.
Però els mesos passats a Barcelona han sigut una preparació per l'aventura actual. Hi hagut molta feina prèvia, papers d'immigració, vols, permisos per les gates (sí! també han immigrat a Canadà!), vacunes de gates i Olivia, …
Vem arribar fa una setmana a Montréal, Québec, Canadà on estarem, com a mínim, els tres propers anys. I ha sigut molt intensa.
Intentaré en els propers posts narrar les nostres aventures en aquest país, vivències quotidianes i impressions.
El lema de la província de Québec és "Je Me Souviens" (està inclús escrit a totes les matrícules de cotxes). Intentaré me 'souvenir' per recopilar les impressions de la nostra estada.
Estem passant uns dies a la Cerdanya, prop de Puigcerdà, vila fronterera. A les fronteres, com a les sortides dels aeroports, s'intenten promocionar les empreses que volen ser un referent del pais. De l'aeroport del Prat a Barcelona, hi veuràs anuncis de benvinguda signats per Seat, El Corte Inglés i altres empreses que es senten referents locals. A Bourg-Madame, a 1km de Puigcerdà, però de l'altre cantó de la frontera hi ha un Carrefour. És de les primeres coses que trobes. Una de les empreses franceses més exteses a Espanya. Del cantó espanyol, en canvi, no hi ha massa res apart d'uns negocis llòbrecs que venen nans de jardí i fonts de ciment, tot molt kitsch. Aquestes tendes, junt amb uns pocs bars amb cartells de paella i sangria, estan tan buits que es diria que són tapaderes de contrabandistes més que botiguers amb ànim de lucre. Bé, també hi ha una gasolinera de Repsol, que és cert, és una de les empreses més internacionals que hi ha a Espanya.
Fa gairebé un any, vem anar a viure prop de la frontera entre Mèxic i Estats Units. Agafavem un bus d'Ensenada a Tijuana, creuàvem la frontera a peu, i a San Ysidro, ja del cantó nordamericà, pujàvem al tranvia que ens duia a downtown San Diego. A San Ysidro, venint de Mèxic, el primer que hi trobaves era un McDonald's. No hi ha res més americà que menjar una hamburguesa amb Coca-Cola a un McDonald's. Els empleats eren naturalment d'orígen mexicà bilingües.
L'últim cop que vem creuar aquella frontera, al desembre 2009, per tornar a Barcelona per Nadal, vem fer una pausa en aquell McDonald's. L'Emma estava esgotada degut a l'estat avançat de l'embaràs (l'Olivia va néixer dos mesos i mig després). Vem muntar un campament base amb tota la pila de maletes que duiem i l'Emma es va quedar patrullant amb un got de Coca-Cola light de més d'un litre (el tamany standard americà) mentre jo anava a fer gestions per la frontera. Primer, la transacció primordial, canviar diners. El fet de que ja era tard (les deu tocades) i la nostra pobra previsió van fer que ens trobéssim en un paratge desolat i sense dòlars. A Estats Units, a partir de les 20h, les ciutats estant desertes i comences a veure ombres perilloses per tot arreu. Les oficines de canvi de la frontera estaven tancades i vaig haver de caminar uns dos quilòmetres per una carretera fosca vorejada per grans comerços tancats fins a una oficina de canvi oberta.
Al desembre passat, l'euro estava molt fort, gairebé a 1,5 USD/EUR i em va sorprendre la quantitat de dòlars que em donàven pels meus pocs euros. Ara sé que hauria d'haver canviat més euros veient l'evolució del canvi (actualment a uns 1,25 USD/EUR) i sabent que aviat ens farant falta dòlars (americans i canadencs).
De tornada al McDonald's de San Ysidro, i mentre tranquil·litzava a l'Emma preocupada de la meva llarga absència, vem fer coneixença d'un tipus peculiar. Passava el dia a la frontera, era americà (afro-americà tal com el definiríem emprant les noves tendències) i només parlava anglès. Cada matí arribava del centre de San Diego i tornava a la nit, amb l'últim tramvia que surtia de San Ysidro. La seva oficina de treball era el McDonald's. Tenia dos fonts d'ingressos. La primera era demanar els canvis dels viatgers. Naturalment, preferia les monedes americanes i quan algú li donava moneda mexicana feia mala cara i demanava dòlars. Literalment, em vaig treure un gran pes de sobre al buidar les nostres butxaques de 'pesos' mexicans. El seu segon negoci, i sens dubte més lucratiu que el de les almoines, era el de revendre els tickets de tramvia parcialment usats. Un bitllet senzill de tramvia costava 2,5 USD però era molt més avantatjós comprar-ne un de 5 USD que et permetia viatjar en transport públic de San Diego tot el dia. Hi havia molts viatgers que donaven el seu bitllet a la frontera i s'establia un negoci de revenda d'aquells bitllets que seguien sent vàlids fins al final del dia.
Aviat tornarem a Amèrica, com l'any passat, prop de la frontera dels Estats Units però aquest cop, pel nord, a Canadà.
Suposo que la frontera entre l'estat de Québec i la de l'estat de Nova York no serà ni tan perillosa, ni tan caòtica com la mexicana.
Això em reconforta. El que no em tranquil·litza és veure que el canvi Euro-Dòlar no juga aquest cop al nostre favor. Ho hem de solucionar aconseguint ingressar dòlars i estalviant els nostres euros.
Este año el fondo más contratado es el fondo sobre Ibex 35 Inverso que se revaloriza de forma opuesta a la evolución del Ibex 35. Es decir, si un día el Ibex baja un 1%, este fondo subirá un 1% y viceversa. Desde principios de año este fondo gana más de un 15%.
Després de deu dies al seu segon país, Suècia, l'Olivia ja ha tornat a Barcelona. Ha conegut a l'oncle, cosí, veïns, amics, … També ha fet tràmits administratius i inclús ha trobat temps per visitar el país i comprar un munt de productes locals. "Mmmmm… Marabou…."
Sort que era un vol directe. Però de 8 hores!
A l'arribada a Montréal, duanes i immigració amb equivocacions burocràtiques incloses. Després els papers per l'importació de gates i finalment (després d'unes dues hores de tràmits) agafem un taxi que permetia portar animals.
Sort que era un vol directe. Però de 8 hores!
A l'arribada a Montréal, duanes i immigració amb equivocacions burocràtiques incloses. Després els papers per l'importació de gates i finalment (després d'unes dues hores de tràmits) agafem un taxi que permetia portar animals.
