… per que neixi l'Olivia.
Falten dues setmanes…
… per que neixi l'Olivia.
Category Archives: El dia a dia
… per que neixi l'Olivia.
Un niu per a l’Olivia
Ja tenim el niu de l'Olivia preparat.
Després de passar un mes a Roquetes ens hem traslladat a un pis més espaiós al districte de Sants-Montjuïch, prop de la Plaça Ildefons Cerdà.
Els anteriors inquilins van deixar-ho fet un desastre, i pintar totes les parets de nou ha sigut una necessitat estètica i higiènica.
Va ser una setmana intensa, amb enfermetat inclosa, però ja tornem a agafar la normalitat.
Estem a un barri xarnera ("bisagra"), entre L'Hospitalet i Barcelona (al nostre carrer, una vorera està a una ciutat i l'altra a l'altra), entre un barri industrial (la Zona Franca) i un de popular (Sants), entre les noves edificacions (la Ciutat de la Justícia) i cases velles, entre nouvinguts i gent de tota la vida, entre grans avingudes (Gran Via, Pg Zona Franca i Ronda del Mig) i parcs (Montjuïch), entre grans centres comercials (IKEA, GranVia2) i tendes familiars. Divendres va passar la Rúa de Carnaval d'un col·le veí.
Com definia l'Emma, "United Colors of Barcelona":
Fotos Emma Sofia Dedorson (12-Feb-2010)
Després de passar un mes a Roquetes ens hem traslladat a un pis més espaiós al districte de Sants-Montjuïch, prop de la Plaça Ildefons Cerdà.
Els anteriors inquilins van deixar-ho fet un desastre, i pintar totes les parets de nou ha sigut una necessitat estètica i higiènica.
Va ser una setmana intensa, amb enfermetat inclosa, però ja tornem a agafar la normalitat.
Estem a un barri xarnera ("bisagra"), entre L'Hospitalet i Barcelona (al nostre carrer, una vorera està a una ciutat i l'altra a l'altra), entre un barri industrial (la Zona Franca) i un de popular (Sants), entre les noves edificacions (la Ciutat de la Justícia) i cases velles, entre nouvinguts i gent de tota la vida, entre grans avingudes (Gran Via, Pg Zona Franca i Ronda del Mig) i parcs (Montjuïch), entre grans centres comercials (IKEA, GranVia2) i tendes familiars. Divendres va passar la Rúa de Carnaval d'un col·le veí.
Com definia l'Emma, "United Colors of Barcelona":
Fotos Emma Sofia Dedorson (12-Feb-2010)
Zapatero, ¡habla inglés!
En un mes…
…llega Olivia.
Blanco, blanco, blanco
Para no complicarse la vida.
Se puede repintar sin buscar aquel resto de pintura que ¡uy! tiramos.
Es el más universal y el que encontrarás siempre.
Es el más barato.
Es el más limpio, el más higiénico. La suciedad se delata.
Sobre la meva primera classe pre-part i sobre parts naturals,
L'Emma ja va començar fa algunes setmanes el curs de pre-part.
Bàsicament consisteix en exercicis gimnàstics (respiració, moviments de pelvis, etc.) per preparar-se per la dil·latació del coll de l'úter quan el part s'apropi.
No sé si és per falta d'espai físic o per altres raons, però les parelles no hi assistim. Només hi ha dos sessions del curs a les que ens deixen participar als futurs pares: el part i la lactància.
Ahir vem anar a la sessió sobre el part. Molt interessant. Érem quatre parelles i la 'mestra' ens va explicar tot el procés en detall, des de les primeres contraccions fins la fase de post-part.
Em va agradar que molts dels consells que donava éren contraris a la pràctica habitual (al menys a Espanya) i ens incitava a reclamar als metges i llevadores les nostres preferències. Per les converses que tinc amb diversa gent, me n'adono que quan es parla de "part natural" la majoria de la gent pensa en en un part sense cap tipus d'anestèsia.
I no es tracta d'això. Un part natural no és simplement no injectar l'epidural (de fet, l'Emma voldrà en principi algun tipus de anestèsia).
El tema és que et deixin dil·latar naturalment (no amb injeccions d'oxitocines), que intentin no tallar (episiotomia), que et donin el nen inmediatament i sempre estigui amb la mare (és important per la lactància), que tallin el cordó umbilical quan deixi de bategar, que no comencin a netejar-lo, perfumar-lo i no se l'enduguin dues hores, …
És important que et deixin escollir la millor postura per parir. No està clar quina és la millor postura, deu dependre de la mare, però el que és segur és que la postura més comuna als hospitals és la pitjor pel part, i la menys natural, el que passa és que és la més còmode pel metge. Els parts naturals no són la pràctica habitual a Espanya, i no ho acabo d'entendre. Crec però, que cada cop hi ha més gent conscienciada i que cada cop els futurs pares ténen més clar que un part es pot fer de moltes maneres i que s'han d'informar i prendre partit. Com a tot a la vida, els metges intenten fer-ho de la manera més segura per a ells. Nota: els ginecòlegs són la especialització mèdica més demandada judicialment després dels cirurgians plàstics. A Espanya, els parts són operacions clíniques, no tractats com una cosa natural, íntima i sentimental. Segons la Wikipedia, en referència a la pràctica de les cesàrees:
Bàsicament consisteix en exercicis gimnàstics (respiració, moviments de pelvis, etc.) per preparar-se per la dil·latació del coll de l'úter quan el part s'apropi.
No sé si és per falta d'espai físic o per altres raons, però les parelles no hi assistim. Només hi ha dos sessions del curs a les que ens deixen participar als futurs pares: el part i la lactància.
Ahir vem anar a la sessió sobre el part. Molt interessant. Érem quatre parelles i la 'mestra' ens va explicar tot el procés en detall, des de les primeres contraccions fins la fase de post-part.
Em va agradar que molts dels consells que donava éren contraris a la pràctica habitual (al menys a Espanya) i ens incitava a reclamar als metges i llevadores les nostres preferències. Per les converses que tinc amb diversa gent, me n'adono que quan es parla de "part natural" la majoria de la gent pensa en en un part sense cap tipus d'anestèsia.
I no es tracta d'això. Un part natural no és simplement no injectar l'epidural (de fet, l'Emma voldrà en principi algun tipus de anestèsia).
El tema és que et deixin dil·latar naturalment (no amb injeccions d'oxitocines), que intentin no tallar (episiotomia), que et donin el nen inmediatament i sempre estigui amb la mare (és important per la lactància), que tallin el cordó umbilical quan deixi de bategar, que no comencin a netejar-lo, perfumar-lo i no se l'enduguin dues hores, …
És important que et deixin escollir la millor postura per parir. No està clar quina és la millor postura, deu dependre de la mare, però el que és segur és que la postura més comuna als hospitals és la pitjor pel part, i la menys natural, el que passa és que és la més còmode pel metge. Els parts naturals no són la pràctica habitual a Espanya, i no ho acabo d'entendre. Crec però, que cada cop hi ha més gent conscienciada i que cada cop els futurs pares ténen més clar que un part es pot fer de moltes maneres i que s'han d'informar i prendre partit. Com a tot a la vida, els metges intenten fer-ho de la manera més segura per a ells. Nota: els ginecòlegs són la especialització mèdica més demandada judicialment després dels cirurgians plàstics. A Espanya, els parts són operacions clíniques, no tractats com una cosa natural, íntima i sentimental. Segons la Wikipedia, en referència a la pràctica de les cesàrees:
En la sociedad occidental de los países desarrollados el nacimiento de un niño se ha medicalizado hasta extremos peligrosos, donde el énfasis se sitúa en obtener un bebé sano a cualquier precio y donde se tiende a la práctica cada vez más frecuente de nacimientos por cesárea.
El parto es concebido por ciertos elementos de la sociedad como un proceso doloroso, casi como una enfermedad, cuando es un proceso fisiológico en el que puede aparecer el dolor. Existe tanto pánico al dolor, que la raquianestesia (anestesia epidural) es un acto médico cada vez más frecuente en los partos del mundo occidental.
Ni ir a comer tranquilo le dejan ya a uno
Rebaixes de crisi
– Maleïda crisi. S’acaba la temporada de rebaixes i encara no ens hem
tret de sobre els jerseis.
– I són tan lletjos que no semblen ni d’aquesta temporada. Ja veuràs
com no els vendrem, Pacu.
– Sí, però ja no podem pas rebaixar-los més. Ja estan a preu de cost !
– A preu de cost? Però si a la tenda dels ‘xinos’ ténen jerseis a la
meitat de preu. Com s’ho fa aquesta gentussa?
– Amb nens treballant esclavitzats a les fàbriques, Montse. Pobrets.
Això aquí no ho fem pas. Si ho féssim, també podríem gairebé
regalar-los, els jerseis dels collons.
– Saps què? Que se sàpiga que són d’aquí els jerseis. Ja veuràs com
els vendrem. Els catalans de veritat ho sabran apreciar.
– Sí, com la Llet Nostra o les galetes Birba, ben nostrat, ben
nostrat. Això és el que en diuen màrqueting Montse ! Ets un sol, reina
!
– I aquest que està fet a Valdemoro?
– Fot-li “Hecho en España”, tu, que algun nano fatxa ens el comprarà,
ja veuràs.
– Som-hi!
– Però realment tu, collons de “xinos”, coi.
Un español casado con una boliviana
En la foto (feta per en Josep): Luis Manuel, president de les Jornades Gastronòmiques, David i un servidor.
Si fas la cerca "españoles casados con bolivianas" al Youtube et sortirà com a primer resultat aquest video: El español casado con una boliviana es David Acera, gran amigo nuestro y su esposa es Moira. El 20 de Septiembre pasado asistimos junto con David y su familia a la fiesta de la comunidad cruceña en Catalunya. Moira es originaria de Santa Cruz de la Sierra (una región de Bolivia) celebraba su gran fiesta en el parque de la Trinitat. Recordábamos ayer el evento, durante nuestra ya tradicional "Jornada Gastronòmica", que ayer cumplía su catorceaba edición. El David sempre té anècdotes de les que et pixes de riure, com per exemple, quan va haver de pagar 'la mordida' a un fiscal per conduïr begut a Bolivia, o quan cantava 'El Torito Guapo"d'El Fary pels carrers de Linköping, a Suècia, a menys 10 graus sota zero i amb la camisa descordada.D’Alubia a Olivia
"Qui m'espera més enllà del mar Amniòtic ?" rumiava l'Alulivia
Aquest dibuix és del fantàstic dibuixant de còmics Craig Thompson. El personatge és en Chunky Rice, per a mi, l'Alulivia.
Vaig descobrir Thompson a través de la seva gran creació "Blankets" (2003), una de les millors novel·les gràfiques que m'han caigut a les mans. És un còmic de 400 pàgines que no podràs deixar de llegir.
Anys abans, al 1999, va publicar, "Good-bye, Chunky Rice", un conte sobre el pobre Chunky Rice, sobre el dolor i la nostalgia de separar-se de l'amic per embarcar-se en noves aventures, mar endins.