Diuen que ja gent que té una memòria gràfica i altra de textual. I les grans marques ho saben.

McDonald’s ja no usa el seu nom en els seus anuncis, només la característica ‘M’. Diuen que volien donar valor a la imatge per usar la marca per fer altres activitats comercials, com roba per a nens (McKids, quin horror!! van crear-ho al 1987 i abandonar-ho al 1991 davant del poc èxit).

Jo pensava que el símbol de Nike (el ‘swoosh”) era un emblema tant poderós com la M de McDonald’s (I’m lovin’it) i que en un afany de prepotencia, Nike anava de ‘sobrada’ i evitava posar el nom de la marca i només usar el swoosh.
Però sembla que (al menys a Espanya) no era així. El nom el tenia registrat una empresa espanyola, Grupo Rosal, antiga sòcia de Nike a Espanya als anys 80 (quan va aterrar a Espanya). Als noranta, van trencar peres però l’empresa espanyola va mantenir el nom mentre es celebraven un llarg reguitzell de judicis.
Sembla que, davant de l’inminent triomf de Nike als tribunals espanyols, el Grupo Rosal ha arribat a un acord amb Nike per cedir el nom comercial. La notícia a FInanzas o 5días.

K. Ganesh és el CEO de Tutorvista.

El model de negoci és tan senzill com efectiu: classes particulars a estudiants adolescents americans per internet amb professors des de l’Índia.

Fem números:
400 professors (suposem que tots full-time) x 400USD/mes = 160.000 USD en sous de profes

10.000 estudiants x 100 USD/mes = 1.000.000 USD de facturació mensual.

Diferència 840.000 USD/mes. No està malament, no?

Interessantíssim llegir-se el business case per veure la visió d’aquest gran emprenedor indi.

Fa dues setmanes estàvem a casa veient videos a Youtube dels discursos de campanya de Barak Obama i altres polítics americans. Realment són els reis de la retòrica.

Tots recoradarem la frase de JFK (1961): ‘

Ask not what your country can do for you—ask what you can do for your country.

Doncs això és un recurs de l’art de la retòrica anomenat antimetàbola. Són frases memorables que aixequen els ànims de la multitud.

Un article interessant ho explica amb un munt d’exemples usats per polítics:

Churchill’s famous line: “Let us preach what we practice—let us practice what we preach.”

John McCain: “We were elected to change Washington, and we let Washington change us.”

Sarah Palin: “In politics, there are some candidates who use change to promote their careers. And then there are those, like John McCain, who use their careers to promote change.”

Bill Clinton: “People the world over have always been more impressed by the power of our example than by the example of our power.”

Ebay acaba de lanzar un nuevo servicio, World of Good, dónde se puede comprar objetos que respetan el medioambiente, promuevan el reciclaje y ayudan al comercio justo.

A parte de celebrar la llegada de este servicio comercial que puede ayudar a personas que de otra manera tienen difícil acceso a las redes comerciales del primer mundo, quiero destacar que ya no es un servicio de subastas, sinó de precio fijo.

Ebay se decanta cada vez más por el ‘Buy it now’ en vez del ‘Auction’. Se asemeja pues cada vez más al modelo de tienda online (como Amazon). Los usuarios tienen cada vez menos paciencia para la subasta, que consume tiempo y esfuerzos. Por otro lado, el desarrollo de servicios web que hacen la apuesta por ti de manera automática y optimizada hace desistir a los apostadores.

Aunque sus respectivos clientes se odien, Bill y Steve son razonablemente amigos.

Una entrevista muy divertida a Bill Gates y Steve Jobs. Muy recomendable. (2007)

Ayer leía que Google iba a ayudar a Firefox hasta el 2011. No olvidemos que el 85% de los ingresos de Mozilla vienen de Google.
Hoy me entero del próximo paso de Google. Crear un navegador propio, Google Chrome.

¿Será el este el principio del fin de Firefox?

Está magistralmente explicado en un comic de mi admirado Scott McCloud (recuerdo un comic suyo sobre cómo crear cómics).

Google empieza a dar miedo. Empieza a ser más omnipresente en internet que Microsoft en desktop. Y los monopolios nunca gustan.

En el desaparecido programa televisivo ‘Caiga quien Caiga’ había una sección sobre ética periodística y con clave de humor repasaban y corregían titulares de notícias publicadas en diarios. Ayer me quedé de piedra al leer en el País “Interior afirma que 1.172 policías se dedican a la violencia machista“: ¿Como se puede poner un titular tan equívoco? Al leer con más detenimiento, se entendía que los polícias se dedican a evitarla no a promoverla. Sorprendente.

Parlacatala.org ja té 200 voluntaris registrats! És una gran fita juntament amb els 671 aprenents de català registrats.

Parlacatala.org és un bon projecte que està funcionant molt bé. No he vist iniciatives semblants en altres idiomes minoritaris però estic convençut de que és la manera de que la nostra llengua i cultura sigui difosa i apresa pel nombre màxim de persones.

De fet ja estem parlant amb l’institut Ramon Llull i diferentes universitats catalanes per que estudiants Erasmus d’altres països europeus puguin començar a aprendre català abans de venir als Països Catalans i de passada puguin conèixer els seus futurs companys.

A Paco Rivière no li agrada que li cobrin per una llicència (la de Windows) que ell no ha sol·licitat i que no desitja. A més, el contracte diu que pot retornar el producte si no li agrada. I a més, en Paco, és molt i molt tossut. Tant com per portar el seu cas als tribunals.

El Paco és un webmaster adscrit a la WICCAC, on jo també en sóc membre però, a diferencia de mi, que segueixo de reüll els missatges del grup, ell és un membre molt actiu.

Sort Paco.

Un post a Microsiervos em fa pensar: perquè les peces de Lego són un referent pels geeks?

Diuen que els colors bàsics de les peces de Lego són els que van aplicar Larry Page i Sergey Brin al primer logo de Google (i fins avui).

Lego és tant ‘freaky’ com ser un fan de StarWars (Lego té una col·leció StarWars), hi ha pel·lícules fetes abm ninots de Lego a YouTube (inclús concursos de pelis organitzats per Lego).

L’últim és la Lego Factory, on mil·lers d’adults dissenyen els seus muntatges a través de un software que et descarregues de Lego i compren les peces que els hi cal. Els dissenys es poden fer públics i pots comprar la creació d’una altra persona. Tot un món geek.