Foto: Ignasi Capdevila a Metro: Berri-UQàM (Montréal) : Cap lletra, només un logo i una imatge evocativa. Igual que Nike i el seu swoosh.

A mi, les grans marques em fan ràbia. Les empreses, com els partits polítics, quan es fan grans es desvirtuen i perden el seu discurs original. I com els partits polítics, massa temps al poder fa que se’ls hi pugi l’èxit al cap.
Apple, com Google, és una fantàstica empresa, però ja comencen a ser massa grans. Apple no para de créixer, cada trimestre facturen més, aquest any ja han doblat els ingressos de l’any passat, gràcies al nou iPhone i al cobrament de totes les comandes de l’iPad. Per mi el secret del seu èxit es basa en el disseny, l’usabilitat, l’innovació i el màrketing.
Però l’Steve Jobs no deixa de ser un personatge que, tot i sent un geni empresarial, cada dia és més soberbi. Microsoft no va inventar el S.O. basat en finestretes (tampoc ho va inventar Apple, sinó Xerox) però va ser Bill Gates qui va ser el primer en fer-ho popular, creant un standard, divulgant ràpidament i globalment el S.O. Windows (gràcies a la facilitat consentida de piratejar-lo, tot s’ha de dir). De la mateixa manera, Apple no va inventar els aparells de mp3 portàtils, ni els mòbils inteligents, ni els tablets, però ha sigut el que ha creat el referent. I de la mateixa manera que la força de Windows és la standarització del sistema, la força de l’iPhone són les Apps.
Però crec que Apple està disfrutant de les rendes del “first mover” i continuarà tenint l’avantatge competitiva temporal que aquest fet li permet mentre no arribi una competència seriosa. I crec que ja s’apropa. Ja es venen més mòbils amb Android que iPhones i els tablets de la competència aviat estaran al mercat. El App Market de Android té cada dia més aplicacions.
Crec que els sistemes oberts han de triomfar sobre els tancats.

Les xarxes socials s’han institucionalitzat. Pel que veig pels carrers, al metro, a les universitats i als diaris, constantment es fa referència a les xarxes socials com Facebook o Twitter (encara que el seu creador digui que no es una xarxa social). Però no son publicitat pagada, no. Sinó completament gratuïta: el somni de tot director de màrketing. A la foto que adjunto, hi ha la primera plana del diari “La Presse”, on es parla de Facebook. Al diari “Métro”, un anunci a tota pàgina ofereix un curs sobre com utilitzar Twitter a l’empresa. I Twitter no paga l’anunci !

A la tele o a les webs corporatives, mai mencionarien, per exemple, Coca-cola sinó que dirien “una empresa de begudes refrescants”. No sigui que els hi fem publicitat i no ens la paguin. Ara bé, tothom promociona el seu perfil a Facebook o Twitter, sense pretendre que els hi paguin per la promoció.

Sembla com si s’oblidés que Twitter, Facebook i totes les altres xarxes socials són empreses, i com a tal, ténen una finalitat econòmica.

Un altre tema fonamental és la privacitat de les dades: es pot pretendre que les pressions per assolir la rentabilitat no els faci emprar les dades dels usuaris?

Al diari gratuït Métro, que llegeixo cada matí al metro, em sobta una notícia sobre Espanya. Parlen de la treva permanent d’ETA. El que em sorprèn i em disgusta és que es refereixen a la banda terrorista primer com a “organització separatista basca” i després com a “grup armat”.

Esquerra Republicana o el Parti Québécois també són organitzacions separatistes i nacionalistes però no s’han de confondre amb organitzacions similars a ETA.

Els Mossos d’Esquadra o la Guàrdia Urbana també són grups armats però ETA és una altra cosa molt diferent, de fet, la contrària.

I a Espanya, es sap el que és i fa ETA però un montrealès, que poca cosa sap de la realitat espanyola, i que només ha llegit el diari d’una refilada, quina impressió té d’ETA amb aquests tipus de descripcions?

Crec que si saps què vol dir “H, LB” del cartell, ja saps on ets i no et cal el cartell.

Això seria un bon exemple per a la xerrada de Seth Godin: “It is broken”

Mireu la xerrada d’aquest gurú del marketing, no per aprendre marketing, sinó per pixar-vos de riure. De veritat !!

Seth Godin at Gel 2006 from Gel Conference on Vimeo.

Sempre cal trobar un compromís entre els somnis i la butxaca, entre la fi i els mitjans, el fons i la forma, el voler i el poder, les capacitats i les limitacions, el director i el productor, la idea i l’implementació, la teoria i la pràctica, l’ordinari i l’extraordinari, el seny i la rauxa, l’inspiració i la transpiració,…

Encara falta un mes i mig per Halloween!

Llegeixo al diari gratuït Métro, edició de Montreál, una notícia que m’ha sorprès: “El Québec podria inspirar-se en Catalunya”. Primer la referència a Catalunya, encara que Québec i Catalunya tinguin molts punts en comú (a nivell social, polític,…) sempre sorprèn que el pais d’orígen d’un mateix sigui un referent. Deu ser el nostre complexe d’inferioritat o simplement la meva impressió personal.

Catalunya un referent d’autonomia de Québec? A mi, en molts aspectes, em sembla que Québec està per davant en molts aspectes.

Per exemple, per emigrar a Québec, primer t’han acceptar els serveis d’immigració de Québec, i en cas positiu, pots demanar l’acceptació a les autoritats federals. Em sembla que això és signe de sobiranisme.

Ja s’han fet referèndums independentistes a Québec (al 1980 i al 1995), que per molt poc, van perdre els sobiranistes. Resultats de 1995: 49.42% “Sí” contra 50.58% “No”. Perdre per un marge tan estret va ser un fort cop pels sobiranistes que abans de fer-ne un tercer, volne assegurar-se que tindran un sí. A Catalunya, un referèndum està lluny de fer-se i per alguns és gairebé tema tabú.

Us imagineu un referèndum a Catalunya amb una pregunta de l’estil:

Do you agree that Québec should become sovereign after having made a formal offer to Canada for a new economic and political partnership within the scope of the bill respecting the future of Québec and of the agreement signed on June 12, 1995?.

Un altre aspecte és la llengua. És cert que  la llengua a Québec separa molt més que a Catalunya. Deu ser els diferents orígens del francès i de l’anglès que fa que molts anglòfons no enténen el francès i que força francòfons no enténen l’anglès. Que un Québecois no entengui l’anglès pot sorprendre, tenint en compte que estan a un continent principalment anglòfon, però és una realitat. Com a anècdota: els fills d’una catalana que viu a Québec (i que vem conèixer a la celebració de la Diada del Cercle Cultural Català de Montréal) estan immersos en l’educació i la societat francòfona i  no parlen anglès. A Catalunya costa de creure que un nen catalano-parlant no parli castellà.

Però per altra banda, el francès està més extès en tota les comunicacions que el català a Catalunya. Per la llei 101, tots els signes han de ser en francès, l’etiquetatge dels productes, etc. Un exemple: el Kentucky Fried Chicken (KFC) a Québec es diu PFK (Poulet Frit du Kentucky). Que per cert no té servei “drive-in” o “drive-through” sinó “service au volant”. El senyal de “Stop” diu “Arrêt”, una hamburguesa es una “galette de boeuf”. I així tot. Fugen de tot el que sembli anglès, o millor dit, americà.

L’esfinx vigila l’entrada i qüestiona a tot hom que pretén penetrar al temple.