L’Institut Ramon Llull (http://www.llull.cat) té com a finalitat la projecció exterior de la llengua i la cultura catalanes en totes les seves modalitats i mitjans d’expressió.

Dijous passat vem tenir una reunió introductòria entre Parlacatala.org i L’Institut Ramon Llull.

Quan em van explicar l’origen dels ‘slangs’, dialectes de llengües no regionals sinó de caire social, em van dir que provenien usualment de presidiaris i delinqüents que inventaven paraules per no ser entesos per la policia i bandes rivals.

L’altre dia vaig veure que en realitat no és així. L’inventar expressions i paraules també és patrimoni de les classes aposentades. Caminava jo pel carrer Ciutat, de camí cap a dinar a un restaurant proper quan, davant d’un aparador de roba infantil, hi havia un parell de dones de uns trenta-cinc quaranta anys que estaven meravellades davant d’un vestidet minúscul (dubto que li pugui cabre a algun ser humà) amb la foto de la Reina Isabel II amb els ulls envenats i amb el nom del grup punk que va popularitzar l’imatge, els Sex Pistols  sota el lema ‘God Save the Queen’.

Una d’elles deia, buscant la complicitat de l’altra: “No puedoooooooo….” per expressar la seva sorpresa (oh!) i admiració (ui!).

No sé si és un nou llenguatge o slang o el que sigui, però sí deu ser per a marcar el seu orígen social com fan altres classes socials per diferenciar-se.

Renau Gibernalt va ser el millor boletaire de la dècada dels 50. El millor per diversos motius: va guanyar els primers premis per haver trobat els moixernons més grans, la major quantitat de fredolics, els camarlencs més inaccessibles, els ceps més saborosos i els rovellons de formes més originals.

Totes les seves proeses boletaires li van donar el nom de “El gran boletaire”, era conegut en totes les trobades boletaires i fill predilecte del seu poble natal ceretà.

Tenia una intuïció especial per detectar la presència dels bolets, els sentia ‘com una presència, com qui sent que algú t’està mirant a la teva esquena’ deia ell, encara que els estudis de la Universitat de l’Urgell destacaven la seva capacitat olfactiva i la seva vista digna d’una àguila.

Dormia poques hores, s’aixecava encara de nit i a trenc d’alba ja es trobava caminant entre la pinassa a pocs quilòmetres del seu poble. Només llavors podia parlar amb els esperits del bosc, segons ell. Al cap de una hora, ja se’l veia tornant al poble amb el cabàs ple de tot tipus de bolets. Se’ls coneixia tots i inclús identificava subclasses que no hi eren ni als llibres.

De tants que en trobava, no sabia què fer-ne. Ell no en menjava i per necessitat, encara que amb neguit, els venia a la plaça, sobretot als turistes de ciutat, el cap de setmana.

Amb els anys, cada cop marxava més lluny a buscar-ne, alguns cops no tornava a casa en dos o tres dies, per desesperació de la seva muller. En tornar, semblava canviat, estrany, com si tornés de un llarg viatge. Estava callat durant el dia i parlava amb els pocs bolets que recollia. Cada cop era més esquerp amb els afeccionats a la micologia que venien a consultar-lo.

El dia que va marxar per no tornar, al casinet del poble, els assidus discutien mentre jugaven a les cartes i bevien anís que ja havia perdut les seves capacitats, que ja no s’hi veia i que el bosc l’havia acabat de fer perdre el seny.

Sempre vaig a destemps, sobretot a l’hora de llegir el diari. La gran quantitat d’informació (i amb més raó el cap de setmana, amb tant de dominical i suplements) fa que em faltin hores al dia per llegir-m’ho en la data que toca. Però l’informació rellevant és la que no perd vigència ni una setmana després.

A mi el temps sempre m’ha estressat, o millor dit, el pas del temps. Sempre he tingut el neguit per pensar que aprofito el temps. Una lluita tan inútil com frustrant. En les converses amb amics o familiars ja parlem de fets passats fa deu o vint anys enrere.

Avui llegeixo al diari un article sobre una concentració de cotxes d’època on surt un 127 (per mi encara és un cotxe vell, no antic). Això em fa pensar de no malvendre el meu Z3, esperar uns anyets i vendre’l com un ‘vintage classic’. Com passa el temps…

Demà ja farà 6 anys del fatídic 11-S de NYC, m’han recordat al diari, de la mateixa manera que un article sobre la compra per part de l?ajuntament del cine Club Pedro IV m’ha fet pensar en la quantitat de cines de Barcelona que ja no coneixeran els meus fills: us en recordeu del Vergara? Al carrer d’on pren el nom. I del Fémina? No era aquell de Passeig de Gràcia que es va cremar o que van cremar vist el que val el metre quadrat en aquella zona). I l’ABC de Balmes? Ara ja costa trobar un cine més amunt de la Plaça Molina. I el Publi 1 i 2? No eren aquells a tocar de la plaça Gal·la Placídia en que una sala tenia una columna al bell mig? Hi vaig anar amb la classe (s’hi va sumar la profe de castellà, o potser o va organitzar ella?) a veure ‘El club de los poetas muertos’. El dia següent, a classe, uns quants vem pujar a les taules, emulant els protagonistes de la pel·lícula, però, la professora, amb encert, es va titllar de ‘copions’ i va subratllar la poca originalitat i rebel·lia que tenia el nostre gest.

Ai, el pas del temps,…

Hace unos días, estaba bajando una de las pelis de Ingmar Bergman (sí, alguna bajo). Murió al cabo de unos días. La semana pasada ví en YouTube un video de Luciano Pavarotti cantando ‘Nesum Dorma’ y hoy me entero de que ha muerto. Hace poco empecé a ver la peli de Oliver Stone ‘Comandante’ sobre Fidel Castro… (mmm) !

…We are the ones who make a brighter day
so let’s start giving …

Sense disc dur (cada usuari té una tarja Flash de memòria), pantalla robusta (marc de fusta!), funciona amb energia solar,sistema operatiu Linux (deixa’t de M$)… Aquests són els tipus d’ordinadors que necessita Àfrica. Avui ho llegia alPaís: un projecte permet informatitzar pobles nigerians.
El que em sorprèn és que cada PC costarà uns 1200 dòlars (1000 euros, calculant ràpid) i encara que ho puguin pagar amb microcrèdits, són diners, i més a Nigèria.
Això em fa pensar en el projecte OLPC (One Laptop Per Child), iniciada per Negroponte, fundador del MediaLab del MIT. En aquest cas, l’objectiu és que el cost per PC sigui de 100 dòlars només. Aquests van a manivel.la (gairebé com el portàtil que tinc jo amb Kins’ous Vista, que francament, us desaconsello de tot cor).